Aquí tres de los muchos pedacitos que me regaló su lectura:
"Hi ha ocasions en què deixam córrer una espurna de felicitat, un moment plaent que ens fuig perquè no sabem indentificar-lo. Mé tard, quan ja és lluny, som capaços de reconèixer-lo. L'enyoram sense haver-lo viscut."
"Es deia que la vida és anar trobant gent. Persones que incorporam a l'existència. Hi abocam desig i energia. Voldríem que ens acompanyessin sempre, que fossin a la vora. A poc a poc, s'imposa la pèrdua. Aquelles presències s'esborren del nostre panorama vital. Algunes marxen sense voler-ho, quan la mort se les emporta. Altres se'n van perquè decideixen deixar-nos. A vegades, marcen si nosaltres les feim fora, desterrant-les. Cada persona que ens ha importat és com una estació de tren. Voldríem quedar-hi, aturar-hi el camí, però la vida ens imposa una roda absurda. Continuam la ruta cap a una altra estació, amb l'esperança que sigui la definitiva. No sol ser-ho i acumulam el desencís, l'enyor".
"En un racó del cor, començà a covar-hi la impaciència, la curiositat, el desig de veure'l. S'hi barrejaven sentiments distints: les ganes d'escortar-lo, d'explicar-li la vida, de fer-lo partícip de qualsevol minúcia. El misteri i l'abisme. Tot va despertar-se amb lentitud. Com creixen les pors, creixen els amor. Poden fer-se grans, inmensos. Hi ha qui creu que ha estimat, fins que descobreix la fondària exacta d'un sentiment. Llavors comprèn que no hi ha comparances possibles, que és com un infant que estrena la vida, que no en sap res, que tot li és nou.
Estimar pot ser dolorós i plaent. Ningú no sabria mesurar les dosis ni les proporcions. Quants instants feliços, per quants segles de patir? Sempre percebem que el dolor dura més, que té major intensistat. La joia, en canvi, com se'ns escapa. Amb quina facilitat terrible s'esmuny entre les mans que voldrien empresonar-la! Costa viure l'amor, quan es juga la partida amb totes les cartes."
Passions romanes; Maria de la Pau Janer.
Nerea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario